Deixar de somiar...

Per quines coses lluitem quan ens aixequem cada dia? Què ens fa vibrar cada minut per seguir vivint?Perquè no apreciem les coses que tenim? Perquè ens queixem constanment?Què ens fa perdre el rumb? Qui som? On anem? O perquè hem deixat d'anar?

Abandonem els somnis com abandonem la vida.

No crec amb Déu, però si que començo a creure amb una estranya força o energia que es troba al voltant nostre, de cada individu. Fa molt temps vaig mirar un vídeo que parlava sobre la llei de l'atracció, i tot i que no en vaig fer gaire cas, m'estic adonant que no estic atreient res (sigui aquell video una simple invenció o no). Quan parlo d'atracció em refereixo a totes les coses bones que un pot atreure. I fins i tot coses que et fan veure que estàs en un punt que no et pertoca. Quan estàs trist, què atreus? Perquè quan una cosa et surt malament, la seguent torna a ser dolenta? O quantes persones diuen que no ho entenen però què tot els hi està anant rodó? No serà cosa dels pensaments? No serà cosa de l'energia que transmetem? No serà atracció?

Durant la darrere setmana només escolto paraules com "no esperar", "somiar", o "no aturar-te" i aquestes paraules  van intimament lligades a una conversa que vaig tenir no fa molt. Llei de l'atracció? A vegades caminem, correm, saltem i no ens parem a escoltar les coses que ens pasen més aprop. Jo no m'hi havia parat escoltar-ho o potser ha set ara que hi he prestat atenció. Però escoltes cançons, llegeixes articles, sents comentaris on la paraula somiar i el contexte van intimament lligat en aquella primera conversa on parlava exactament d'això. I és aquí on em va venir el cap la famosa llei de l'atracció. Com si tots aquests esdeveniments em vulguessin fer veure alguna cosa. I si, òbviament que si. He deixat de somiar. Somiar és atreure. Atreure les coses. Atreure a les persones. Atreure els desitjos. Atreure les coses impossibles. Atreure somriures i alegries. Atreure felicitat interior. Atreure vitalitat. Somiar és atreure.

M'estic donant compte que passo per la vida com aquell que és segur que en viurà o tindrà moltes més. No és perquè no vulgui o em desperti amb mala gana, o no en tingui ganes. És perquè m'he desviat del rumb. L'actitud és un comportament. L'actitud és necessària per somiar. Actitud és voler, i quan vols una cosa, lluites per aquesta cosa, i quan hi lluites l'atreus, encara que siguin coses que donem per perdudes o que donem per impossibles. Somiar és tenir un objectiu final. Somiar és tenir alguna cosa per lluitar. Somiar és no rendir-se i perseguir el que creus impossible o t'han fet creure impossible. Somiar és equivocar-se per seguir somiant. I d'això si que estic segur, i és que he deixat de somiar, i per tant d'atreure. Somies amb aquella persona però hi deixes de somiar perquè creus que és impossible. Somies amb aquella feina, però se't envà del cap pensant que no ets capaç. Somies amb aquells moments que vindran, però ho deixes de fer per si no podran ser possibles.

Tornar a enganxar-se al camí dels somnis (com he dit em refereixo a objectius els quals un vol arribar, aconseguir o simplement intentar) no es fàcil perquè netejar tota la merda que un ha anat acumulant i que porta a dins requereix temps. Sóc conscient del procés. En aquest llarg camí apareixen i apareixeran moltes parets, però una de les més grans a les quals he de saltar és la del dubte. Dubtar és la part oposada a somiar. Dubtar, i dubtar d'un mateix és el primer pas per creure de no ser capaç d'arribar aquell objectiu. I això, és deixar de somiar. Dubto de moltes coses que abans no dubtava. Dubto de moltes coses que no hauria de dubtar. Dubto dels meus dubtes. Però el que si que ara no dubto, és que deixaré de dubtar. O si més no, que quan dubti la barrera no serà tan gran per deixar de somiar.

Somieu amb les coses que voleu ser i aconseguir, tot i que per alguns motius o altres ho heu deixat de fer. Jo a partir d'avui tornaré a somiar.