Operació Bikini

1 de Juny i l'estiu està a les portes, com aneu d'Operació Bikini?

Jo estic fora. Ni Operació Bikini ni re. Aquest fenomen publicitari que apareix per cap d'any amb les primeres promeses, i avança cap a la primavera prometent-nos que aquest any si estarem preparats per l'estiu, és una auto enganyifa. És un mal que ens fem a nosaltres mateixos. Que fem després de l'estiu? O bé, has arribat a l'estiu complint les expectatives que et vas proposar? Perquè no hi ha cap altra "Operació" durant la resta de l'any? 

Ahir corrent per terres finlandeses em va venir el cap aquests temes. Està clar que és un negoci a través d'uns estereotips creats per la societat i en qual certes persones en volen obtenir un benefici. No entraré en la part econòmica però si en la de salut. Porto uns anys ja bastant abandonat en temes esportius i seguir rutines per tenir una bona condició física, sigui estiu o hivern. El motiu fonamental que crec, és que quan abans tenia objectius futbolístics que em feien entrenar moltíssim, ara no tinc cap objectiu esportiu-competitiu. I aquí hi ha un problema gran ja que sempre he relacionat esport amb competició i per tant si no hi ha competició no hi ha esport. Be, no és ben així, però em refereixo que la meva quantitat d'hores setmanals d'esport s'han reduït molt. Hi ha dues possibles sortides que em venen el cap; la primera és buscar objectius competitius el qual em tornin la motivació i esta en forma un altre vegada. De moment no els he trobat. La segona, canviar d'objectius i que siguin més enfocats en l'àmbit de la salut per mantenir un cos sa. Aquest és els que em vaig plantejar fa un temps. Independentment d'uns o altres, el punt clau es diu HABIT.

A Finlàndia des de octubre a abril les temperatures són baixes, fa fred, vent i sovint els camins estan plens d neu. No són situacions fàcils per entrenar, i personalment han set casi impossibles per mi. Mai m'havia apuntat a un gimnàs però veia que era de les poques solucions que podria trobar. Seré breu. No he set constant, no he aconseguit crear un hàbit. Conseqüències? Excuses, excuses, excuses... i a que porten les excuses? A menys salut no només física sinó també mental perquè et penedeixes de no haver complert allò que t’havies plantejat aquell dia, setmana o mes. Quan et proposes coses, et prepares objectius, siguin a nivell que siguin, la creació de l'hàbit, de la constància, és molt important per poder assolir allò que t'has plantejat. L'augment i variació d'excuses que es poden arribar a tenir per saltar-te tot això són infinites. Jo m'he mentit amb mi mateix quan em vaig apuntar al gimnàs, no he set constant i per tant les excuses o laments m'han fet moltes vegades dur una vida molt més sedentària de la que deuria. Una setmana vas al gimnàs 4 dies, i la pròxima setmana 2 perquè fa fred. La següent et toca 3 vegades i la ultima setmana de mes nomes 2 perquè aquests dies fa sol. 

Per acabar, m’agradaria dir que ens hem d'intentar enganyar menys en general, ja sigui anomenant-la Operació Bikini o qualsevol altre nom, a través dels mitjans, d'un amic o de mi mateix si volem aconseguir una vida mes saludable. Omplir d'excuses o retardar activitats físiques només ens porta a la frustració i a un pitjor estat físic. Jo em trobo en aquesta situació actualment, i sóc conscient que no he fet tot el que havia de fer per crear una rutina o un hàbit d'entrenament sigui pels objectius que sigui. Fer autoanàlisis d'un mateix en diferents parts de la vida és molt positiu si som capaços de reconèixer els errors i intentar-los canviar. Jo de moment sóc conscient de la primera, veurem si sóc capaç de la segona.

Espero que vosaltres no hàgiu pecat del mateix error, i si ho heu fet, a les vostres mans esta per canviar-ho

Realitat

Benvingut Blog, de tornada.

Com et vaig dir un dia, no t'abandonaria si et començava, perque no hi ha cosa més desinteresada que no acabar una cosa que has començat. El resultat sempre pot ser dolent pero el procés sempre es positiu.

Vaig començar aquest blog amb la idea de recuperar-me emocionalment i poder expresar coses que moltes vegades no era capaç. Persones com jo tenim problemes de comunicació personal, com poden ser agraïments, sentiments o fins i tot abraçades. Gràcies, m'has ajudat a transmetre.

No tothom es bo pel que fa o el que diu, Moltes vegades som bons per com som, i només això. Sóc jove i ei! Benvingut egocentrisme, com m'agrada veure't a tu back, He tornat a recuperar la persona que porto a dins tot i que cada dia em recordin que no es bo, encara que siguin males persones. N'hi ha moltes.

Realitat. Aquesta és una paraula necessaria. Realitat moltes vegades no és el que sentim, sino el que et fan sentir. Realitat moltes vegades no és el que veiem, sino el que et fan veure. Realitat no és el que et fan tocar, sino el qe volen que toquis.

La realitat no és una realitat si la que te la expliquen són persones llunyanes, poc amigables o fins i tot conegudes. Realitat és una paraula que a vegades ens la fan creure sense veure més enllà, Realitat és un fals mite si ens ajuntem amb males persones. És la vostre REALITAT real? No sóc ningu per donar consells, però heu pensat que moltes vegades us mouen la vostra propia realitat? 

Que es la realitaT? Seguint amb el discurs, la realitat és sencilla. El que TU vius, sents, escoltes, toques i vius, TU, i nomes TU ets capaç de veure, sentir, tocar i decidir la teva realitat.

Benvolgut 2016

Estimat 2016,

estàs apunt d'arribar i per això cal reflexionar sobre el 2015 i les expectatives que esperen a partir de demà mateix.

Puc considerar que tu, 2015, has set un any positiu. Un any és molt llarg i entrar a valorar dia per dia o període per període podria donar una conclusió no exacte de com has set, és per això que  a trets general diré que estic satisfet. El 2014 vaig començar una nova etapa a Finlàndia i durant el 2015 s'han anat complint els objectius tant laborals com personals. A més a més, amics i família han dedicat un temps a venir-me a veure i això no és fàcil d'aconseguir. Tu 2015 m'has obert moltes portes a nivell personal, social i cultural. He crescut molt a nivell mental, el tracte dia a dia amb la gent, com tractar amb les persones, com controlar certes emocions i com controlar la meva ment encara que sigui poquet. A més a més, he conegut molta gent aquí, alguna que ha valgut molt la pena i d'altres que no tant, he coneguts llocs molt macos i d'altres que no tant i he conegut més profundament la cultura que té coses positives i d'altres no tant. També tu 2015 m'has ajudat moltíssim a conèixer més la gent que està a la meva vida. M'has ajudat a seleccionar persones que em pensava que podrien ser importants a la meva vida i no ho seran. M'has ajudat a seleccionar persones que tenia dubtes d'ells i seran importants. En fi, una de les coses que t'agraeixo és que m'has ensenyat a seleccionar les persones que vull o no vull a la meva vida siguin lluny o a prop. És per això que 2015 m'agradaria despedir-te de tu amb un gran somriure i amb la certesa que tinc moltes coses per aprendre de tu per l'any que ve perquè com a ésser humà també he fet molts errors.

Demà és 1 de gener i per això et vull donar la benvinguda a tu, 2016. No ens coneixem però a partir de poquetes horetes començarem a viure moltes coses junts tant bones com dolentes. No sé que m'has preparat però estic segur que d'aquí un any et despediré amb alegria. Segurament no seràs fàcil, tindràs moments durs, tristos i alguns no desitjats, però intentaré aprendre i gaudir de tu cada dia. No sóc de demanar gaire, però si que m'agradaria escriure't algunes cosetes per tot l'any que hem de viure junts. Confiaré amb les noves persones que em portis aquest any que ve, però si no són capaces d'aportar-me res a la meva vida faré com 2015 i les borraré. No perdré el temps amb persones no importants. També vull escriure't que em portis gent interessant, que estima, que aprecia, que et recorda i que el final t'estima com tu ets. També et demano que em cuidis tant bé a nivell de salut com gran part de l'any i que després de 3 anys durs a nivells de salut, el 2016 sigui el punt final. Per suposat et demanaria que encara que estic lluny de les persones que més estimo i que mai els hi mostro, me les cuidis. Els hi portis totes les coses que demanin a nivell de vida, salut, amics i en general, que les puguis fer felices. T'he dit que no sóc de demanar gaire, però intueixo que aquest 2016 pots ser molt important per la meva vida és per això que no volia deixar escapar la ocasió.

2016, espero i desitjo que vivim un any ple d'experiències, vivències i emocions que siguin inborrables, insustituibles i irrepetibles. Amb moltes ganes de conèixe't. Fins demà :)

El temps.

Després d'un estiu força intens, m'he tornat a animar a escriure sobre un tema que últimament m'està passant molt pel cap. El temps. Visc a Finlàndia i si, torno a estar una mica espantat pel temps dels pròxims mesos però no vull parlar d'aquest tipus de temps, sinó de la unitat de durada.
El temps és un concepte constant i que moltes poques vegades ens hi parem a pensar. El temps no s'atura i això fa que perdem una gran quantitat d'ell. Jo sóc el primer del qual no l'aprofita però també és veritat que cada vegada em queixo menys per fer-ho. Ens han educat per produir, còrrer, estar en moviment i aconseguir tots els objectius possibles d'una manera eficaç. El temps ens porta a situacions d'estrés quan no podem assolir aquests objectius. I doncs, com ens hem de prendre el concepte temps?
Primerament, és molt important que siguem CONSCIENTS que el temps passa, no s'atura però això no vol dir que s'hagin de fer totes les coses del món el més ràpid possible i moltes vegades per obligació o per pressió social. En segon punt, si prenen consciència d'això serà molt més fàcil DECIDIR en quina manera i com vols utilitzar o gastar el teu temps. Cadascú és lliure de gastar el temps com li doni la gana, i encara que sereu jutjats i criticats, és la teva decisió. I el tercer punt i més important per mi és el de DISFRUTAR. Si realment a la teva vida disfrutes dormint i es un dels teus millors plaers, fes-ho! Al ser conscient del temps i que només estem aquí una vegada, què més dóna com el gastem?
Fes del teu temps el que vulguis, siguen conscient, i sobretot sobretot no et queixis quan no l'estàs aprofitant, perquè si ho fas i això et fa estar malament...voldrà dir que a la teva vida no estàs prenent les decisions correctes.

Quan et penses que ho saps tot.

L'aprenentatge és il·limitat. Partint d'aquesta curta frase desenvoluparé el tema d'avui. I es que, quantes vegades a la vida ens hem cregut saber-ho tot? Quantes vegades ens hem trobat persones que creuen saber-ho tot? quantes discussions hem tingut que no han portat enlloc? o, perquè a vegades parlem de temes sense saber-ne res o tenir-ne poca informació?

Cada vegada tinc més clar, que tot i l'aprenentatge és infinit, mai seré capaç de alimentar-me d'una gran part d'ell. Quan parlo d'aprenentatge, parlo de totes les coses que un pot arribar aprendre dins un context social, cultural, econòmic, etc. Però també parlo de tot l'aprenentatge que podem assolir dins la nostra professió o àrees d'interès. Si considerem l'aprenentatge com el procés d'adquirir nous coneixements siguin de l'àmbit que siguin, i ho pensem fredament, veurem que la magnitud d'aquesta paraula és enorme, o com he dit infinita. Infinita perquè? La nostra societat cada dia desenvolupa nous processos, descobriments, proves encert-error que fa que cada vegada es coneguin i s'investiguin noves solucions o a vegades també, destruir mites que s'han imposat durant anys. En definitiva, cada segon que passa el nostre sector o professió canvia, i per tant, canvia també el nostre ventall de coneixement.

Si penso amb la meva professió, que està dins l'esport, em dono compte que d'esport en sé molt poc. Hi han tantes coses dins l'esport, que saber-les totes necessitaria milers anys de la meva vida per aprendre-les i potser ni així ho aconseguiria.  Si divideixo més l'esport, i entro directament a la meva professió, em trobo el futbol. El futbol és l'esport que més gent parla d'ell, que més gent creu que sap d'ell, que aporta a un gran número de discussions i que segurament, tot i així és on hi han menys investigacions, coneixements i solucions certes o comprovades. I perquè tothom pot parlar d'ell sense a vegades saber-ne res o poc? Segurament un dels motius seria econòmic ja que genera molts diners i mou moltes masses, però un altre punt a considerar és que sembla un esport fàcil i tothom té el dret a opinar o donar la seva opinió. I veritablement tothom el té. Partint que cada persona té la seva pròpia opinió, i com a tal, la seva manera de veure les coses, és on entra la nostra força o poder individual.  I és aquí on hem de fer el canvi de mentalitat. Aquest poder individual no és el de imposar o convèncer sobre un tema en el qual creiem que dominem, sinó en el d'explicar la nostra opinió segons el nostre coneixement, i a partir d'aquí ser capaços que la gent es convenci, et cregui o et segueixi pel teu discurs i no perquè la teva veritat absoluta és única i irrepetible. No es tracta de discutir ni agradar, es tracta de mostrar la teva perspectiva el millor possible per tal que les altres persones te la comprin, entenent, es clar, que moltes vegades no ho faran.


Quan era més jove, i començava a entrenar futbol em pensava que ho sabia tot. També quan jugava. A mesura que et vas fent gran, adquireixes nous coneixements, tens discussions, t'inscrius a cursos, escoltes opinions, llegeixes nous articles, etc. Vas adquirint nous aprenentatges i t'adones que quan et pensaves que ho sabies tot, ara, a dia d'avui no saps res o no saps tant. Tens una discussió interior  de com pot ser possible que el meu coneixement sigui tant petit, però no és cap altre cosa que l'aprenentatge és infinit, i com a tal, mai sabrem totes les coses. És molt important acceptar el nostre coneixement a dia d'avui, en aquest moment, sabent que si ens seguim formant el dia de demà serà més gran. Arribat aquest punt, i com a entrenador de futbol, és molt important que tot i saber que l'aprenentatge és i serà il·limitat dins el nostre context, siguem lo suficientment intel·ligents per seguir formant-nos i aprenent. I tot això ho hem de portar a la pràctica. Com? Primerament seguir un procés de formació constant on cada dia podem adquirir noves eines que fomentin la nostra idea dins l'àmbit on ens trobem i també en el que no. Seguidament, dins aquest coneixement o aquest procés d'aprenentatge, ser capaços de no jutjar altres opinions, siguin correctes o no, ja que potser aquelles persones no tenen suficientment coneixement o simplement pensen diferent. És aquí on comprovarem la grandesa del coneixement sense imposicions ni lluites, ja que respectarem totes les opinions siguin o no siguin del nostra agrat.

Us animo a seguir creixent en el vostre àmbit sense entrar en cap lluita dialèctica quan parleu o defenseu un tema. Penseu que cadascú té la seva opinió i la seva manera de veure les coses, i la única forma de canvi és veient que aquella persona t'aporta alguna cosa amb les seves explicacions i no amb les seves imposicions o veritats absolutes.

Deixar de somiar...

Per quines coses lluitem quan ens aixequem cada dia? Què ens fa vibrar cada minut per seguir vivint?Perquè no apreciem les coses que tenim? Perquè ens queixem constanment?Què ens fa perdre el rumb? Qui som? On anem? O perquè hem deixat d'anar?

Abandonem els somnis com abandonem la vida.

No crec amb Déu, però si que començo a creure amb una estranya força o energia que es troba al voltant nostre, de cada individu. Fa molt temps vaig mirar un vídeo que parlava sobre la llei de l'atracció, i tot i que no en vaig fer gaire cas, m'estic adonant que no estic atreient res (sigui aquell video una simple invenció o no). Quan parlo d'atracció em refereixo a totes les coses bones que un pot atreure. I fins i tot coses que et fan veure que estàs en un punt que no et pertoca. Quan estàs trist, què atreus? Perquè quan una cosa et surt malament, la seguent torna a ser dolenta? O quantes persones diuen que no ho entenen però què tot els hi està anant rodó? No serà cosa dels pensaments? No serà cosa de l'energia que transmetem? No serà atracció?

Durant la darrere setmana només escolto paraules com "no esperar", "somiar", o "no aturar-te" i aquestes paraules  van intimament lligades a una conversa que vaig tenir no fa molt. Llei de l'atracció? A vegades caminem, correm, saltem i no ens parem a escoltar les coses que ens pasen més aprop. Jo no m'hi havia parat escoltar-ho o potser ha set ara que hi he prestat atenció. Però escoltes cançons, llegeixes articles, sents comentaris on la paraula somiar i el contexte van intimament lligat en aquella primera conversa on parlava exactament d'això. I és aquí on em va venir el cap la famosa llei de l'atracció. Com si tots aquests esdeveniments em vulguessin fer veure alguna cosa. I si, òbviament que si. He deixat de somiar. Somiar és atreure. Atreure les coses. Atreure a les persones. Atreure els desitjos. Atreure les coses impossibles. Atreure somriures i alegries. Atreure felicitat interior. Atreure vitalitat. Somiar és atreure.

M'estic donant compte que passo per la vida com aquell que és segur que en viurà o tindrà moltes més. No és perquè no vulgui o em desperti amb mala gana, o no en tingui ganes. És perquè m'he desviat del rumb. L'actitud és un comportament. L'actitud és necessària per somiar. Actitud és voler, i quan vols una cosa, lluites per aquesta cosa, i quan hi lluites l'atreus, encara que siguin coses que donem per perdudes o que donem per impossibles. Somiar és tenir un objectiu final. Somiar és tenir alguna cosa per lluitar. Somiar és no rendir-se i perseguir el que creus impossible o t'han fet creure impossible. Somiar és equivocar-se per seguir somiant. I d'això si que estic segur, i és que he deixat de somiar, i per tant d'atreure. Somies amb aquella persona però hi deixes de somiar perquè creus que és impossible. Somies amb aquella feina, però se't envà del cap pensant que no ets capaç. Somies amb aquells moments que vindran, però ho deixes de fer per si no podran ser possibles.

Tornar a enganxar-se al camí dels somnis (com he dit em refereixo a objectius els quals un vol arribar, aconseguir o simplement intentar) no es fàcil perquè netejar tota la merda que un ha anat acumulant i que porta a dins requereix temps. Sóc conscient del procés. En aquest llarg camí apareixen i apareixeran moltes parets, però una de les més grans a les quals he de saltar és la del dubte. Dubtar és la part oposada a somiar. Dubtar, i dubtar d'un mateix és el primer pas per creure de no ser capaç d'arribar aquell objectiu. I això, és deixar de somiar. Dubto de moltes coses que abans no dubtava. Dubto de moltes coses que no hauria de dubtar. Dubto dels meus dubtes. Però el que si que ara no dubto, és que deixaré de dubtar. O si més no, que quan dubti la barrera no serà tan gran per deixar de somiar.

Somieu amb les coses que voleu ser i aconseguir, tot i que per alguns motius o altres ho heu deixat de fer. Jo a partir d'avui tornaré a somiar.

Ser Perfecte, o no.

Abans de començar la meva segona entrada al blog m'agradaria definir el terme en el qual escriuré, que és el de perfecció. Viquipèdia ho defineix  com "el grau màxim d'assoliment o completesa d'un ésser o esdeveniment". A més afegeix, "sentit de perfecció com a insuperable".

Durant el llarg camí que és la vida ens anem enfrontant a diferents reptes, problemes o oportunitats que ens donen o ens ofereixen la possibilitat per ser millors. Però què passa quan aquests reptes, problemes o oportunitats no ens fan millors? Com tots sabeu, no hi ha una única persona igual en aquest món, per tant es fa difícil entendre que podem trobar, també, un prototip de persona perfecte. Partint d'aquesta base, de que tothom es diferent en actituds, coneixements, cultura o regles socials...perquè es tendeix a puntualitzar, criticar, seleccionar, i finalment acabo amb etiquetar a les persones? La paraula clau la trobem en societat. La societat ens porta a unes conductes que moltes vegades van en contra de les nostres pròpies creences, però que hem de seguir per no ser diferents a les altres persones.
Seguint amb el fil de la meva primera entrada on parlava de l'egocentrisme, entès com aquella conducta on cadascú ha de ser responsable de les seves pròpies coses sense donar importància o tanta importància a les coses que ens arriben des de fora, ho enllaço amb el tema de la perfecció. Quantes vegades hem sentit frustració o l'estem sentint ara mateix per no assolir uns determinats objectius (ja siguin personals o implementats per algú altre)? Quantes vegades hem deixat de fer coses per por al fracàs? Quantes vegades sabíem que no arribaríem aquell punt i per això no ho hem ni intentat? Quantes vegades ens hem intentat autodestruir perquè alguna cosa no ens ha sortit bé o tan bé com el que esperàvem? Quantes vegades durant la setmana ens hem repetit aquell mateix error?Perquè quan ens diuen una crítica, tan sigui constructiva com destructiva, ens entra tan malament? En definitiva, quantes vegades hem volgut o ens han volgut buscar la perfecció sense trobar-la? Aquella opinió, aquell apunt, aquella connotació està feta per una persona que tampoc és perfecte, que ni molt menys ho serà, i que a vegades no es troba ni a un rang superior al que et trobes tu. Per uns motius o uns altres, aquella persona té unes actituds que fan que pugui donar lliçons o comentaris perquè ell creu que han d'anar amb aquesta línia. Personalment, crec que amb mi si que han aconseguit que em cregués o m'he cregut que cada feina o cada acció havia de ser perfecte per no decepcionar a ningú. Fins i tot m'he agafat coses personals tan al límit que han fet sentir-me malament, trist i decepcionat per no haver-ho aconseguit quan semblava molt senzill. Esta clar, que no només hem de mirar en les altres persones, sinó que hem de mirar en nosaltres mateixos com estem actuant o sentint, per saber que volem i que farem.
Tornem al egocentrisme? Doncs si! És cert també, que com he dit que cadascú és diferent, i cada persona interpreta els comentaris d'una forma o un altre. Crec que des de fa molts anys estic buscant la perfecció en totes i cada una de les coses que em passen dia a dia. I, en quantes l'aconsegueixo trobar? Si entenem perfecció com una cosa "insuperable" segurament no m'hi he ni acostat. I doncs, si sabent que estic buscant una cosa que és molt difícil d'aconseguir, perquè segueixo intentant ser perfecte, o fer les coses perfectes o simplement no fer errors? Bé, si sabés la resposta segurament no estaria escrivint això, però una de les idees que em passen pel cap és la pressió social a la que estem sotmesos o simplement la pressió que ens auto-imposem nosaltres mateixos en cada una de les coses que fem.  Ni una, ni dues, ni tres han set les vegades que no m'he posat a fer una cosa o l'he deixada per més endavant perquè sabia que no la podria arribar aconseguir o que no seria capaç de fer-la o de fer-la lo suficientment bé. Voler buscar la perfecció, a vegades per algunes persones, no significa repte o motivació, sinó que significa frustració. Frustració en voler fer una cosa per agradar els altres, on el qual els teus jefes, amics, familia, estiguin contents o simplement el treball fet o les coses dites siguin el preludi d'una gran cosa. Però i si per cada una de les coses que volem fer perfectes, en deixem de fer moltes que no seran perfectes? I si això en comptes de veureu-ho com a una oportunitat per créixer, ho sentim com una pressió afegida? No és fàcil treballar sota la pressió que es posa un mateix, i menys fàcil és saber que seràs valorat pels altres, però estareu d'acord amb mi que encara es més dur no fer les coses per intentar buscar la perfecció.
He parlat de frustració, i també parlaré de comparació. És més, la comparació possiblement és un dels pasos previs a la frustració, perquè? Doncs perquè ens posem una pressió excessiva en veure lo exitoses que son les altres persones, com han arribat fins allà, que ve que ho estan fent i que maco es tot això. Però, i si veritablement tampoc volem ser tan exitoses? Enteneu-me, i si pels motius que siguin no cal ser un 10 en cada cosa intentant buscar la perfecció, sinó intentant ser millor cada dia a través de les petites coses que per molts els hi semblarà una tonteria. Perquè... voler buscar el 10 és buscar lo insuperable,  i òbviament sempre hi haurà algú que et superarà, vulguis o no.
Per acabar, intentar buscar la perfecció per mi ha set en moltes vegades trobar la frustració. La frustració per no ser capaç d'assolir un objectiu de forma impecable i que un 9,9 no és suficient. Ser o pensar en fer-ho perfecte en cada una de les coses que he fet, fins a dia de avui m'ha dut més d'un èxit però m'atreviria a dir que actualment m'està portant més desamors que victòries. Perquè quan fas alguna cosa volent-la fer perfecta, és perquè ha de ser insuperable. Però... qui aconsegueix fer coses insuperables?

El que està clar que aquests termes com perfecció, frustració o comparació van íntimament lligats al tema felicitat. Si parlem de felicitat en aquest context, parlem de les coses que un és capaç de fer i que ha aconseguit sense sentir-se forçat per fer-les o perquè les ha fet per obligació. Està clar doncs que voler buscar la perfecció absoluta moltes vegades ens portarà a la infelicitat, i d'aquí es poden desglossar un piló de sentiments negatius com tristesa, inseguretat i fins arribar al de la por en no voler seguir fer qualsevol cosa degut a una mala experiència prèvia.
És per això, que eliminaré la paraula perfecció de la meva vida, o simplement la canviaré per intentar fer les coses al màxim de bé en el moment que em trobo ara, amb el meu coneixement, amb la meva motivació i amb el que fins a dia d'avui puc aportar. Ser que per molts serà poc, ser que per molts d'altres serà molt...però ser que per mi serà suficient. Però el que si que no faré és deixar de fer les coses per por al fracàs, i aquesta entrada és el primer pas per aconseguir-ho.